Presentació:

Aquest petit llibre no hauria existit sense les moltes expressions arribades a Amics de la Bici després de la mort d'en Vicenç Bagán. La lectura de les vostres paraules ha estat el repulsiu que ha gestat aquesta petita història, una història que tampoc podria existir sense els molts de vosaltres que, sense conèixer ni saber de l'existència del Vicenç, esteu circulant, passejant, fent esport o qualsevol cosa per la vostra ciutat amb una bicicleta. Tots i totes hem estat en alguna ocasió principiants, i alguns/es hem tingut la sort de viure in situ els consells de l'amic Vicenç. Sense pretendre fer un manual, el que he intentat és fer-vos veure que les coses queden encara que les persones passem, i que qualsevol dels equipaments que ens permeten fer servir la bicicleta a la nostra ciutat estan impregnats de l'esforç de persones com en Vicenç.

Cadascun de nosaltres som un gra de sorra en la construcció d'un somni on la bicicleta és el denominador comú. Ens ha deixat un somniador, però el somni continua.

Albert Garcia

*Les parts d'aquest relat impreses en lletra cursiva i color verd pertanyen a diversos autors i autores. Aquests fragments s'han extret de les moltes poesies, opinions, cartes, etc. que es varen rebre a Amics de la Bici després de la mort d'en Vicenç Bagán. Si tens interès en conèixer el contingut íntegre dels textos, en pots demanar una còpia a Amics de la Bici.

-Per què, Joan, per què? -li preguntava la
seva mare-. Per què és tan dur ser com la resta
de la bandada, Joan? Per què no deixes els
vols rasos pels pelicans i els albatros? Digues:
per què no menges? Fill, no ets res més que os i
plomes!
-Tant me fa ser només os i plomes, mare.
Solament vull saber què puc fer en I'aire i què no
puc fer, i res més. Vull saber-ho.
-Mira, Joan -li digué el seu pare, amb certa
tendresa -. L'hivern s'apropa. Hi haurà pocs
vaixells, i els peixos de superfície se n'hauran anat
a les profunditats. Si vols estudiar, estudia sobre
la menja i com aconseguir-la. Això de volar és
molt bonic, però, els vols no fan bullir I'olla, saps?
No oblidis que la raó per la qual tu voles es per
a poder menjar.

(Joan Salvador Gavina- Richard Bach)

La por del primer dia

Jo, com molts de vosaltres, no tinc massa clar per què de sobte em vaig decidir a agafar la bicicleta per moure'm per la ciutat. Potser la desesperació diària de veure'm atrapat en els molts col·lapses circulatoris de la ciutat, potser fart de sentir-me com una sardina en una llauna si em decidia a deixar el cotxe i agafar el metro, o directament arribar tard si volia respirar una mica més i prenia la decisió d'agafar l'autobús. Aquell primer dia en què per fi vaig decidir desenterrar del traster la bicicleta, per comprovar si era capaç de fer el que cada cop més veia fer a d'altres persones com jo, avançant lleugers a través dels carrers plens de cotxes aturats o a pas de tortuga, estava ple de pors, dubtes i fins i tot una mica de sentit del ridícul: què pensaran els companys i companyes al veure'm arribar amb bicicleta!
El recorregut de casa a la feina m'obliga a travessar gairebé tota la ciutat. Dies abans m'havia dedicat a estudiar el recorregut per estalviar-me algunes vies principals, per on ni boig m'atrevia a passar, i vaig descobrir que hi havia carrils per a bicicletes a la meva ciutat! És cert que cada cop veig més ciclistes, però mai no m'ho hagués pensat això.
Ben decidit aquell primer matí, la primera sensació va ser la por a sortir a la calçada, on els cotxes no paraven de passar, i em semblava impossible entrar a la circulació tal com ho hauria fet si el meu cotxe hagués estat aparcat davant de casa. Vaig decidir apropar-me per la vorera fins al primer semàfor i esperar a que el semàfor em permetés sortir tranquil·lament. En avançar per la vorera em sentia observat, jo amb el meu trajo recent planxat i el meu maletí d'executiu, amb bicicleta!
Un cop situat a la calçada per davant del munt de cotxes que esperaven per sortir, em va agafar un atac de pànic. Estava a punt de deixar la bicicleta allà mateix i córrer a refugiar-me al meu cotxe aparcat a dues cantonades, quan de sobte del no res va aparèixer un petit home amb bicicleta, em va donar un paper escrit i, aprofitant la llum verda del semàfor, sortí veloç per davant de tots el cotxes. Vaig tornar a pujar a la vorera, i amb curiositat vaig llegir el que posava al paper:

Vicenç lo Blanc Que si venia de pagès, no menys noble sinó més, com Sant Jordi combatés. Sempre al davant de tots amb coratge de Tirant gros menava el grup com fos. Cavaller com cal lluitant tothora anava al davant amb la bicicleta rodant. Era vermell el color perquè blanc tenia son cor riure franc, front com l'or. De la bicicleta féu cavall, també escut, espasa i llança amb sa força els empunyava.

Em vaig quedar sorprès: qui era aquell Vicenç? Però una sensació estranya es va apoderar de mi i la valentia d'aquell Vicenç lo Blanc se'm va contagiar, i en el proper semàfor sols veure la llum verda vaig sortir, encara amb la por dins del meu cos però força encoratjat, ben a la dreta i a bon pas: d'alguna cosa m'han de servir les moltes hores de bicicleta estàtica al gimnàs del barri, i vaig començar a avançar pel meu carrer en direcció cap a la feina.

Desplaçar-se o viatjar?

Circulava, ja d'una manera més tranquil·la, i començava a trobar-li el truqui, però havia arribat a un dels llocs més conflictius de la meva ruta. Amb el cotxe era molt fàcil, encara que lents un darrera l'altre passàvem aquest tram de tres carrils per banda però aquí parat a aquest semàfor i amb tants de cotxes em veig incapaç de seguir. De sobte, parat al meu costat es trobava el ciclista que m'havia donat aquell paper en sortir de casa: el vaig reconèixer per la jaqueta verda que portava. Em digué: "Pots travessar el Parc!" Com no hi havia pensat? Si travesso el parc m'estalviaré aquest tram tan perillós! Hi vaig entrar per la porta principal. Tenia un accés amb una rampa, potser pensada pels minusvàlids, però que bé que m'ha anat: pujar el grapat d'escales amb la bici carregada a l'esquena no és el millor per al meu trajo.
Altres vegades havia visitat aquest parc, però avui té un no sé què d'especial, els arbres semblen més grans i crec sentir més ocells, és com si la ciutat hagués desaparegut sota les rodes de la meva bicicleta, no sembla que vagi a la feina, em sento com un viatger, el meu trajo s'ha convertit en una samarreta i uns pantalons de ciclista! El meu maletí en unes alforges!

Viajeros con alas de rueda

En los rincones corren las horas. Son saltamontes que van a parar a los nenúfares de los estanques a jugar al escondite con los peces mientras esperamos el tren. En nuestras alforjas, guardamos bosques vírgenes de alba tímida, racimos de pájaros que extienden la luz de sus plumas en pequeñas quimeras Y es que somos viajeros, viajeros con alas de rueda Silenciosos como viejas cuevas, sustituimos el aullido del lobo en las estepas pedaleando por las hojas del otoño, siguiendo a las águilas en las altas cumbres estivales, aprendiendo a leer el significado de las estrellas, porque quién sabe si el universo es una gran anguila enroscada con mil ojos brillantes Somos mariposas grises, viajeros con alas de piñón y rueda, enamorados de los cuellos blancos que presume la gran cascada. Enamorados de las sirenas del agua de los cielos y las montañas. Enamorados de sus ojos cristalinos palpitantes como la vida de un pez.

Por eso, amigo mío, guárdala, guárdala en tus alforjas que no escape la esencia de tu sirenita, mientras esperamos el tren junto al pequeño estanque de nenúfares. No la dejes escapar, porque tú y yo sabemos lo que nos aguarda y nos espera: la ficticia máscara del muro de la desidia, la falsa sonrisa de la luna, el espantoso rechinar de los huesos oxidados por el dinero. Aguarda, aguarda y espera porque somos una única estrella, una estrella que se va extinguiendo lentamente. Pero mientras no se extinga nuestra luz aullaremos en los desiertos y soñaremos con el auténtico beso del tomillo y el espliego. Guardaremos en nuestras alforjas trocitos de mundos inexplicables que los insectos recolectan cada año. Guardaremos brisas que dedican sus cánticos a las sirenas con plumas, porque ellas son inexpugnables, perdurables y transforman la ceniza en continua vida.

La bici també és una màquina

Mentre circulava per un carrer en el que encara queden llambordes, la bicicleta botava i botava i els meus braços tremolaven sense poder gairebé aguantar-ho. A la meva ment em vingueren les curses que sovint veia assegut al sofà de casa meva en les que durant hores i hores els ciclistes circulaven per carreteres plenes d'aquestes llambordes: uff, jo no ho podria suportar!
Just en aquest moment vaig patir el primer entrebanc mecànic del meu recorregut: la cadena va saltar i la bicicleta va deixar de funcionar, no avançàvem! Per un moment la desesperació em va tornar a envair en veure aquell tros de ferro ple de greix que hauria de fer tornar al seu lloc. Em posaré les mans perdudes i sols arribar a la feina tinc una reunió important! Què faré?
Una veu em va treure del meu caos mental: "Algun problema?" En un tres i no res un ciclista que s'havia parat al veure'm va agafar un grapat de fulles d'arbre i les va fer servir de drap. La cadena va tornar al seu lloc i sense embrutar-se les mans! Vaig fer un tros del meu recorregut acompanyat d'aquell ciclista. Gairebé no el veia, la meva concentració al circular em mantenia la vista fixa cap endavant, i sols girava el cap en moments puntuals, si així ho requeria el trànsit. Mantenir una conversa amb un altre ciclista necessita més experiència, i els cotxes ens passaven a fregar per aquell tram. El ciclista del qual no sabia el nom es va posar a circular a la meva esquerra fent de parapet entre els cotxes i jo. Aquest ciclista era una persona de conversa inacabable; em sorprenia perquè xerrava i xerrava infinitament. Parlava d'una manera molt curiosa: feia una barreja molt divertida de paraules en castellà i català. I explicava anècdotes increïbles: durant un mes a la Xina havia provat 300 varietats diferents de bolets. "10 de diferents cada dia, potser?" vaig pensar.

RING RING, RING

En arribar a l'avinguda que creua gran part de la meva ciutat el plànol indicava l'existència d'un bicicarril, però jo no era conscient d'on es trobava. Quasi cada dia passo per aquí amb el meu cotxe i no l'he vist mai! Des del semàfor on em trobava aturat vaig fer una mirada panoràmica en busca del carril i sorprès vaig veure una senyal blava amb una bicicleta, però estava sobre la vorera! Vaig travessar el pas de vianants i amb decisió vaig pujar a la vorera en busca del bicicarril. Es tractava de dues línies pintades de blanc amb unes bicicletes pintades al terra ben bé pel mig de la vorera plena de vianants. Per fi una oportunitat de fer servir el timbre de la meva bicicleta d'una manera efectiva! -abans ho havia intentat al creuar-se un cotxe però ni m'havia sentit - necessitava que tota aquella gent que caminava tranquil·lament per on jo tenia el pas reservat s'apartés, tinc pressa, vaig a treballar! Ring Ring... Ring Ring, que bé, en uns moments tenia tot el carril per a mi. La gent sortia de pressa del carril, més d'un s'emportava un bon espant, alguns m'escridassaven... Que no saben que tinc dret a circular per aquí? És el meu carril, llàstima de les moltes pujades i baixades cada cop que s'han de creuar els carrers, i que les cruïlles normalment estan ocupades per cotxes esperant incorporar-se a l'avinguda. El tram de l'avinguda per on circulo és molt proper al centre de la ciutat, i hi ha tanta gent que ni el so del meu timbre sembla que els faci apartar...

RING RING, RING RING. Quin espant! Això si que es un timbre, quasi em fa caure de l'ensurt! Al meu darrera un altre cop el ciclista misteriós. Es va posar al meu costat i em digué: "No veus que t'estàs comportant amb els vianants tal com els automobilistes es comporten amb nosaltres, els ciclistes? Aquest es un bicicarril que hauria d'estar al lateral d'aquesta avinguda, a la calçada! Els vianants no tenen cap culpa de que l'ajuntament els hagi pres a ells una part de la vorera en comptes de fer-ho als cotxes! Si tens pressa i necessites circular ràpid millor vés pel lateral, ocupa un carril i, amb decisió i sense por, deixa que els cotxes es quedin al teu darrera".
Crec que he fet be de continuar circulant pel lateral de l'avinguda, no hi ha dret que es facin bicicarrils que molesten o posen en perill els vianants: és normal que després molta gent despotriqui dels ciclistes.

La llei del més fort?

La meva ruta ara em fa deixar l'avinguda per agafar un carrer secundari per on el volum de cotxes és menor i on començo a deixar-me anar. Noto que la tensió dels braços disminueix, quasi no agafo el manillar, tan sols em recolzo en ell. Cada cop em sembla veure menys els cotxes, és com si no hi fossin... A mesura que avança la meva ruta cada cop estic més pendent de mi i de les senyals de trànsit que dels cotxes, que sembla que han acceptat la meva presència a la circulació. Penso que si això és guai, encara serà millor el llarg tram que em queda per recórrer per un bicicarril d'un carrer principal: moure'm tranquil·lament sense perill avançant com una gasela mentre els cotxes van un darrera l'altre a 10 per hora com a molt!
Estic parat al semàfor, impacient per fer un gir a la dreta i entrar a l'ansiat bicicarril. Només girar veig com els vianants intenten passar amb el seu semàfor en verd, però gairebé els és impossible: un riu de cotxes han sortit esperonats del semàfor! No se què fer: si paro per deixar-los passar igual algú els atropella, crec que jo no puc fer res per solucionar aquesta situació i segueixo endavant. "Algú hauria de fer alguna cosa per solucionar tot això!" penso mentre avanço pel bicicarril, que per cert me l'esperava d'una altra manera. Resulta que, igual com el que hi havia sobre la vorera, és només una línia pintada al terra, sense cap mena de separació amb els altres vehicles. Però bé, ja que som aquí ara cal seguir endavant.
Tal com avanço m'adono que la meva idea de la gasela i els cotxes a 10 per hora era una il·lusió. No és que els cotxes avancin més ràpid, és que jo no puc anar massa més ràpid que ells perquè a cada moment em trobo camions de repartiment, cotxes, o taxis parats just sobre el carril, i algun cop no tinc més remei que esperar a que surtin o pujar per sobre de la vorera... No m'atreveixo a envair el carril de la meva esquerra, tal com hagués fet amb el cotxe si em trobo amb aquesta situació. Realment, que diferents que són les situacions del trànsit amb el cotxe i amb la bicicleta!
La meva marxa per aquest "bicicarril" semblava una carrera d'obstacles, però el pitjor era a les cantonades: jo volia seguir recte, però els cotxes que volien girar a la dreta no feien ni cas de la meva presència i envaïen el meu carril fent la maniobra del gir. Les primeres vegades vaig tenir un espant de mort, perquè esperava que, com farien en un carril bus o taxi, se'm posarien al darrere i girarien, però no, em tancaven i feien la seva maniobra. A partir de la tercera cantonada, vaig decidir estar a l'aguait i frenar per deixar-los passar, no em volia arriscar a tenir un accident. A més encara vaig rebre alguna bronca amb els clàxons d'alguns cotxes que, a la meitat del carrer, ocupaven el bicicarril darrera meu amb la intenció de girar a la propera cantonada, molestos per la meva reduïda velocitat. Va ser en un d'aquests moments que va tornar a aparèixer el ciclista que ja em semblava un vell conegut.
Mentre jo afluixava la meva marxa en apropar-me a la cantonada, vaig veure com ell el que feia era apropar-se molt a la part esquerra del bicicarril i posar-se a la mateixa velocitat que el cotxe que pretenia girar, fent-li senyals amb la mà de que es posés al darrere, que esperés a que ell passés, "que la bicicleta té preferència!" li cridava fins i tot!!!
Amb aquest estira i afluixa més d'un conductor es va quedar sense poder fer el gir, perquè el ciclista no cedia ni un mil·límetre. Durant aquesta estona em vaig poder fixar una mica més en la bicicleta d'aquest ciclista, era de color vermell i no era una bicicleta de muntanya, semblava més aviat de carreres, però portava parafangs, porta-equipatges, llums... gairebé de tot!! També vaig meditar una mica sobre aquest personatge i amb les diverses situacions en què havia aparegut durant el meu trajecte. Aquest personatge que m'explicava les seves relacions amb la política havia de ser "un element temut i perillós. Malgrat no posseir el do de l'oratòria, ni els coneixements de què fan gala aquells que dominen la jurisprudència, era un adversari a respectar perquè, normalment, se sortia amb la seva."

L'aigua de la font

No portava massa estona sobre la bicicleta, però tenia la boca seca. Segur que, entre els crits que he hagut de donar a algun conductor perquè s'assabentés de la meva presència, i l'esforç de la pedalada, el cos comença a demanar un respir. Crec recordar que a prop d'aquí hi ha una petita plaça amb una font. Com a la majoria de fonts de la ciutat, no esperava trobar ni una aigua boníssima ni fresquíssima, però he de reconèixer que em va sentar molt bé. La font no era cap preciositat ni cap obra de disseny, però tenia una petita placa amb una poesia:

Vaig seure un moment per recuperar energies, i en reprendre la marxa em vaig adonar que la plaça on havia estat es deia Plaça de la Bicicleta!! No sabia que a la meva ciutat hi hagués una plaça amb aquest nom.

L'esmorzar

El meu viatge toca a la seva fi i, un cop agafada la confiança amb la meva bicicleta, la sensació en desplaçar-me lleuger pel carrer em fa recordar els dies de metro i autobús com a sardines a la llauna... Avui em sento com un dofí navegant per la mar.
El més al·lucinant de tot això és que jo havia sortit de casa més d'hora que mai, pensant que amb la bicicleta trigaria moltíssim, i ara em trobo aquí, davant de l'edifici de la feina, amb més de mitja hora per endavant! Aprofitaré per fer un bon esmorzar a una granja que hi ha aquí a prop, que té molt bona pinta però que mai hi puc anar, perquè el poc temps que em deixen a mig matí només em permet de prendre un talladet al baretu del costat de la feina.

M'assec tranquil·lament, disposat a fer un bon àpat després de l'exercici d'aquest matí: un bon bocata de xoriço, unes pastetes d'aquestes que cada dia veig a l'aparador, que segur que són casolanes i boníssimes, i una cocacola fresquíssima hummmmmmmmmmmmm!!!
Una granja de tota la vida, fins i tot venen llet de vaca! Un client semblava discutir afablement amb la mestressa:
¡No fumo!, ¡No fumis! que et farà mal!
Mentre donava un cop d'ull a les noticies del diari vaig sentir una veu que deia: "tot això, per recuperar-te d'un ratet de bicicleta? Aniries millor amb això, són de la meva collita!" digué, mentre deixava sobre la taula unes ametlles crues, "I per cert, la cocacola no es la chispa de la vida... ALLS! BICI! I ROCK AND ROLL!"
Vaig aixecar la vista i llavors em vaig adonar que era el mateix ciclista que durant el meu trajecte m'havia ajudat:
"Era una persona d'edat indefinida, que conservava la força i agilitat del jovent, tenia la saviesa pròpia de l'experiència dels més grans i ensems la il·lusió i espontaneïtat que caracteritzen als infants"
No solament tenia les idees clares respecte de la bicicleta, pel que es veu a la vida també ho té tot molt clar...
Després de donar-me una classe teòrico-pràctica d'alimentació i remeis naturals es va aixecar i va continuar la seva discussió particular amb la mestressa de la granja. Jo vaig continuar la meva lectura de les notícies. Em va cridar l'atenció una esquela referent a un activista ciclista mort el dia anterior; vaig voler mostrar l'esquela al nou amic ciclista, però ja ell no hi era.
En sortir de la granja vaig veure lligada amb una gran "piton", aparcada a la vorera d'aquest carrer tan transitat, la bicicleta vermella, a la vista de tothom. Ràpidament vaig pensar que deixar la meva bicicleta al carreró fosc i estret no havia estat la millor idea. Avui he après moltes coses del meu nou amic; crec que si ell aparca així la seva bici serà millor seguir el seu exemple, encara que no estigui aquí per a explicar-m'ho.